Feia mesos que desitjava impacientment tornar a Florència, la primera ciutat italiana que vaig visitar, aviat farà 18 anys. Llavors acabava de fer la majoria d’edat, duia a la motxilla ben fresquet el temari d’Història de l’Art de COU i havia de començar la carrera de Periodisme poques setmanes després. Enamorar-me d’una de les ciutats més boniques del món, on el paisatge urbà és pur art i els carrers són museus a l’aire lliure, entrava dins dels plans. Com era previsible, Florència va deixar en mi una empremta profunda. Per poc que pogués, vaig pensar, hi viuria una temporada fent Erasmus. Vaig començar a estudiar italià quan vaig tornar a casa, i durant tres anys em vaig impregnar de la llengua, la cultura i la història del país transalpí. Els millors plans, però, mai no es preveuen: no, no va ser possible marxar a fer aquell Erasmus, perquè quan tocava fer-lo ja tenia feina i no estava el panorama com per deixar-la escapar. La vida em reservava, però, un regal molt millor. Anys després, trobar el millor company d’aquest i d’altres viatges, poder tornar a Itàlia sempre que volgués, tantes vegades com calgués, a nord, sud, est i oest, per descobrir-ne l’autenticitat més enllà dels tòpics. Tantes vegades que quan algú diu… una altra vegada aneu a Itàlia? no ens queda més opció que dedicar-nos una mirada còmplice i tornar-ho a admetre: sí, en som addictes.
Florència no ha canviat massa des d’aquella primera vegada, l’any 99. Hi he estat en diferents èpoques de l’any i sí que és cert que el turisme s’ha desbordat, però un encara pot sentir els ecos de la seva essència, si s’abstreu de les gentades que fan cues als museus i aconsegueix esquivar els turistes que es fan selfies.
La selecció dels moments més emocionants d’aquesta estada a Florència inclou la visita a les galeries dels Uffizzi, entrar de nou a la Santa Croce, veure la ciutat des del Piazzale Michelangelo… i assaborir la vista a tocar del Duomo, des d’una habitació del Palazzo Nicolini (hotel que, per cert, recomano rotundament!).
Aquesta vegada, com ja podeu deduir en alguna d’aquestes imatges, vam poder veure la ciutat en plenes festes nadalenques, decorada amb les llums típiques d’aquesta època de l’any. Especialment bonic va ser donar la benvinguda al 2017 envoltats de joies intemporals i amb un menú especial en un restaurant del qual ens n’havien donat molt bones referències…!
En efecte, el Zibibbo 2.0 és un d’aquells restaurants d’ambient modern i cosmopolita on es poden seguir degustant les essències de la cuina italiana, però actualitzades i esquitxades de picades d’ullet a les tendències més actuals.
El menú tenia moltíssimes opcions tant d’entrant, primer i segon com postres, així que vam poder confeccionar cadascun un sopar de Cap d’Any a la mida dels nostres gustos.
Per començar, jo vaig optar per les vieires sobre crema de risotto de xampany. Una preparació finíssima per obrir el joc.
Els gnocchetti de patata amb llagostins i pistils de safrà, espectaculars amb la salsa de peix. Un plat complet, que fa molt per aquesta nit de l’any.
A continuació, va arribar el filet de rom a la planxa amb cobertura de fruits secs i crema de cloïsses. Un toc cruixent per encarar la part final de l’àpat, marcada com no per la tradició de la darrera nit de l’any a Itàlia, el Cotechino amb llenties.
I per acabar, com no, amb el toc nadalenc del Panettone tradicional acompanyat de crema de mascarpone, una combinació dolcíssima per donar la benvinguda al que esperem que sigui un any molt especial!
Ens retrobem ben aviat, espero, amb una nova entrada dela Toscana més autèntica, on us parlaré de Lucca, Volterra, Siena, etc.
Fins aviat! 🙂
