Triangle dalinià: el Castell Gala Dalí de Púbol

(I per mi l’Empordà segueix sent avui , tant o més que ahir, un estat d’ànim, la desconnexió instantània que tantes vegades necessito)**veure al peu del post//

Benvolguts amics i amigues…

Estrenem el mes de juny… Ho fem amb l’alegria de celebrar que l’estiu ja és, efectivament, a poques passes, es multipliquen les activitats a l’aire lliure, s’allarguen els dies…i, per tant, les oportunitats de gaudir dels nostres paisatges preferits.  I com que la darrera entrada gironina va ser marítima (veure garoines i tòfona negra, a Palafrugell i a Pals!), avui  us apropo a un d’aquests petits i encantadors pobles d’interior que fan que l’Empordà tingui aquesta personalitat tant marcada, alhora que diversa. Púbol. Allà hi hem completat, fa ben pocs dies, el triangle daliniàLa visita al Museu Dalí de Figueres,  la casa de l’artista a Portlligat i el Castell Gala Dalí de Púbol ens apropen a la figura polièdrica, polifacètica, d’aquest gran geni universal. 

L’arribada al poble ja és de per sí prou pictòrica. La primavera d’enguany és més verda i florida que mai. Així que toca disparar fotos a tort i a dret, aquest gran esclat de vida és una de les meves debilitats.

Pubol entrada
Púbol, decorat primaveral

*-Et regalo un castell gòtic, Gala

-Accepto amb una condició: que només vinguis a visitar-me al castell amb invitació

-Accepto, ja que accepto en principi tot a condició que hi hagi condicions. És el principi mateix de l’amor cortès

Aquest petit fragment manuscrit en el llibre de *Jean-Charles Pichon, L’Homme et les dieux, inclòs en el díptic que ens lliuren a l’entrada ja és de per sí prou suggeridor del que ens espera. Un castell que es va convertir en un temple dedicat a Gala: Dalí hi aboca la seva imaginació desbordant per convertir-lo en el refugi que ella necessitava. Aquest mateix espai es converteix també en el darrer taller de l’artista,  entre els anys 1982 i 1984.

Han passat poc més de trenta anys, i això facilita l’esforç evocador. Encara tenim la retina acostumada al segle XX, i res no ens sembla excessivament antic. Sí que hi trobem, però, el surrealisme, la imaginació i l’exageració pròpies del segell personal de l’artista. En imatges, allò que ens crida més l’atenció: des de la façana i començant pel saló dels escuts, amb els detalls grandiloqüents marca de la casa, fins a les estances íntimes, passant per les gales (luxoses i atemporals) de la musa de Dalí, el darrer taller de l’artista i l’espectacular eixida (vista inclosa). Menció a banda mereix el jardí, compendi resum dels gustos del pintor per les formes animals i les piscines de caràcter decoratiu.

Façana
Façana del castell
Saló dels escuts
Saló dels escuts
Cuina
La cuina
Bany
El bany
Lesgales de Gala
Les gales de Gala
Estudi2
El darrer taller de Dalí
Eixida
L’eixida
Font
La piscina
Jardi
Formes dalinianes al jardí

Finalment el visitant també pot fer parada davant de la tomba de Gala, situada en la part subterrània de la planta, o el garatge, on encara es conserven el carruatge i dos dels automòbils que utilitzava el geni empordanès.

Però a més a més, en aquests moments (i atenció, es pot veure fins el 6 de gener de l’any vinent) la visita al castell és especialment estimulant, perquè inclou l’exposició temporal “Dalí, Shakespeare i Visconti”. Una mostra que tracta la seva relació amb les arts escèniques (memorables són, a banda, les seves incursions al cinema amb Hitchcock) aprofitant el 400è aniversari de la mort de Shakespeare. Hi descobrim, al detall, la col·laboració de Dalí amb Luchino Visconti, dissenyant vestuari i escenografia de l’obra Rosalinda o come vi piace, estrenada el novembre de 1948 al Teatro Eliseo de Roma. L’obra serà tota una premonició de talent: Visconti dirigeix Vittorio Gasman, Rina Morelli, Ruggero Ruggeri i un jove Marcello Mastroianni, models d’excepció per a la creativitat i desbordant màgia daliniana.

DaliShakespeareVisconti

Expo2

Expo

Sortint, observem encara una darrera vegada el paisatge 100% Empordà que es veu des de l’eixida:

paisatge
Pur encant de l’Empordanet

I….

A l’art i al paisatge, com bé sabeu, ens agrada sumar-hi la gastronomia.

Així que fem camí cap a Palau-Sator, on fa temps que tenim pendent tastar l’arròs del restaurant Sa Torre. En aquest cas, una contundent i densa cassola d’arròs de peix amb cabra de mar, per tastar, repetir i, de fet, tornar a repetir (ens encanten les arrossades abundants, així que si com nosaltres sou dels que no us en canseu, és un bon lloc per gaudir-ne)!

Arros
Arròs (delictiu) del restaurant Sa Torre

Rematant, un pastís de formatge que mereix una atenció especial perquè era enfornat de feia poques hores i realment tenia una textura immillorable.

pastis de formatge
Sí, era una ració. Pastís de formatge

Sortint, una mica més de llum empordanesa…

Flors vila
Aquesta combinació. Adorable

I cap a casa…

Bé, això seria el final d’una entrada no marítima, d’interior, si fos coherent amb el que us deia abans. Però qui es pot resistir a la proximitat del mar? Bé, segur que molts sí, oi? Jo no. Penso que no hi ha plaer més absolut i mandrós que una tarda improvisada de diumenge a la platja. I més si encara està prou solitària. Així que… som-hi!

Medes
La Gola del Ter… Zzzzzzzz…

I que tingueu un deliciós mes de juny!

 

(ve de l’inici)

**Estic d’aniversari. Ja fa cinc anys que tinc la immensa sort de viure a les comarques gironines. Els qui em coneixeu ja sabeu que una mica predestinada sí que hi estava, però que sens dubte l’atzar, la casualitat, les diferents circumstàncies en definitiva, es van aliar perquè un somni infantil i adolescent (un de tants!) s’acabés fent realitat.

Quan vaig mudar-me a Santa Coloma de Farners, però, em preguntava… A partir d’ara, per desconnectar, hauré de marxar més lluny? L’Empordà, tot ell, amb l’Escala com a punt de partida, sempre m’havia transportat lluny, lluny… allà on tots els problemes es feien més petits i es veien amb una perspectiva més àmplia (des de la vora del mar tot es veu tant diferent, he dit sempre!), on els horaris es diluïen i el paisatge formava part d’un dolç decorat de cap de setmana o d’estiu (amb una llum rotunda i la guitza de la tramuntana, moltes vegades!). Em plantejava si aquesta nova proximitat faria que aquestes sensacions es fragmentessin, o perdessin el sentit.

Sí, el que abans eren un centenar bo de quilòmetres per arribar a destinació ara en són una cinquantena escassa.

El paradís és un 50% més a prop.

Però com us avançava al principi de tot, l’Empordà segueix sent avui, tant o més que ahir, un estat d’ànim, de desconnexió instantània. Amb la petita diferència que el tinc encara més a tocar, i per tant m’he (mal)acostumat al més gran dels luxes impagables. Aquest preciós paisatge m’ocuparà una tarda, potser dies, però sempre, sempre, em farà viatjar. Molt lluny.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s