Caffè Torino: cada tassa, un ritual

La nostra ruta italiana en cotxe sempre comença per Torino. De vegades, el teu cos i la teva ment estableixen una curiosa i inexplicable connexió amb espais, llocs, indrets, també ciutats, amb els quals a priori no hi tens res a veure. Torino, Torí en català, tal i com m’hi referiré a partir d’ara en aquesta entrada, n’és una. I de fet ja us n’he parlat altres vegades, dels seus museus (l’Egipci i el del Cinema són visita obligadíssima), i de les seves basíliques, palaus i places, així que avui em dedico expressament a parlar-vos del seu cafè, que es fa recordar, es fa enyorar i que activa una de les memòries sensitives més preeminents, la de l’olfacte. Sí, aquesta ciutat és un laboratori de cafè amb potes, d’aromes cafeters, que TOTS (i ho poso amb majúscules! TOTS!) aquells qui vulguin obrir o tinguin oberta una cafeteria que es vol dir cafeteria i que vol servir d’allò que se’n diu cafè hauria de visitar almenys una vegada (i un parell més, per allò de perfeccionar) per veure com preparar un cafè i servir un CAFÈ adopta de manera irrevocable la categoria d’ART gastronòmica independent. 

Cafe Torino
Una de les estampes més famoses de Torí, la façana del cafè amb el rètol il·luminat de Martini

Costadoro, Lavazza, Illy… i tantes d’altres, oi?

L’aposta dels establiments torinesos per una o altra marca de cafè, més o menys reconeguda a nivell internacional, s’exhibeix amb l’orgull i gairebé amb el fanatisme de qui defensa els colors d’un determinat equip de futbol. De quin equip ets? I de quina lliga? De la del cafè a la barra o assegut? De l’espresso o del ristretto? (a la ciutat de la Mole Antonelliana, de la Fiat i dels Saboya això del cafè llarg seria un sacrilegi, que no hem comès MAI). Amb sucre o sense? Et beus el got d’aigua frizzante, amb agulla, que t’hi posen per al final? O prefereixes conservar el regust amarg del cafè? I un llarg etcètera de dilemes per fer-te encara més teu aquest xarrup que s’administra com una medicina.

I jo, que vinc de Girona, on paguem de mitjana 1,15 euros per un cafè trist i desposseït de gràcia (en la majoria dels casos, tret d’honroses excepcions), i més car, per cert, si l’acompanyes d’un núvol de llet,  guanyo el partit sense despentinar-me i, francament, sense investigar massa, cada vegada que entro a un local de Torí i demano un espresso.

De bon cafè en trobareu arreu, aquí. Però deixeu-me recomanar-vos almenys un dels locals que heu de provar, sí o sí. El CAFFÈ TORINO, a la Piazza San Carlo. Per tot allò que el fa únic: perquè és un establiment centenari, tot un clàssic que s’ha adaptat als nous temps, sí, però que quan tanques els ulls, visualitzes també en blanc i negre.

cafe torino2
Espresso i macchiato a punt

I aquest tipus de cafès m’encanten, perquè imagino i imagino. Com m’agrada imaginar! Si les seves parets parlessin, penso jo. I segurament, també, una bona part dels turistes que hi entren. I, com que posats a ser d’un equip, sóc del que somia despert, acluco els ulls i encara hi veig aquell tou de fum enfilant el sostre, previ a la prohibició del tabac, i dibuixo estampes mentals de com s’hi van viure els moments més intensos d’un segle agitadíssim com el XX. Cèntric, elegant i amb una d’aquelles escalinates de pel·lícula…

scalone torino
L’escalinata (web)

Per tot això que us comento, bé mereix una visita, però sobretot sobretot per l’excel·lent cafè Lavazza acabat de moldre que els baristes converteixen metòdicament en un or negre líquid, obscur, ben OBSCUR, deliciós, i dolç i amargant a la vegada. I ho fan ben amagadets, perquè la màquina dóna l’esquena al públic, sí. L’esquena. Algun secret ocult, alguna fórmula magistral, algun moviment de claqué manual volen preservar de les mirades furtives i encuriosides de tots aquells qui esperem la nostra tasseta. Evidentment, si el preferiu macchiato, o bé cappuccino, hi tindreu l’escuma de llet de rigor. I si sou de descafeïnat, tindreu també una grata sorpresa.

Baristes
Baristes en acció

Podríem dir que es tracta doncs de molt més que una simple tassa de cafè: un ritual, una tradició, un costum, una necessitat, un plaer…

Sí, Torí, aquesta que molts denominen capital de l’slow food i del (bon) cafè servit en tassa i no en gots take away, per a mi ho és de manera incontestable i indiscutible. Plaer que aquí a casa nostra ens venen a preu gourmet i que allà poques vegades passa de l’euro. Em segueixo preguntant perquè ells són tan exigents amb el cafè o bé perquè nosaltres som tan conformistes. Un dia suposo que trobarem la resposta, en forma de bon cafè massiu… O això espero!

Mentrestant…

Salut i cafè, dues tasses!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s