Segesta

segesta

Avui m’he despertat tan d’hora tan d’hora que el cafè se m’adormia entre les mans. He vist sortir el sol, i m’ha donat la impressió que es feia el mandrós, perquè l’albada se m’ha fet llarga.

M’he quedat una bona estona en silenci. L’he escoltat, distreta, i després he aconseguit desxifrar el que em deia. Tenia la segona tassa de cafè a les mans quan, de cop, me n’he adonat que tenia un somriure dibuixat als llavis i sentia una emoció molt gran. No era una d’aquelles emocions que t’entelen de llàgrimes, no. Era una emoció diferent. He notat que per primera vegada en molt de temps em sentia tranquil·la, relaxada, esperançada, que el meu cor es feia ample aquí dins. He pensat que tot aniria bé.

Ha arribat el moment de vestir-me. Ho he fet ràpidament, i quan he llançat una furtiva ullada al mirall, me n’he adonat que ja no tenia l’esquena encorbada, com dies enrere, que la meva pell respirava i tenia color,  i que les meves pors havien quedat diluïdes per un sentiment de benestar difícil de definir.

He sortit al carrer i he decidit baixar caminant a buscar un esmorzar de fleca. Un quart de coca de pinyons i altra vegada cap a casa, a somiar desperta, escriure una estona, a llegir i seguir pensant en futurs que són plens d’interrogants, d’estímuls, de projectes que esperen néixer.  

He estat reflexionant sobre inicis i orígens.

Inicis i orígens.

I m’han vingut al cap llençols blancs, arbredes immòbils on no es mou ni una fulla i mars en calma que semblen una bassa d’oli. Columnes dòriques, robustes, imperfectes, colossals. Però màgiques. Com les de Segesta.

He pensat en l’estranya melodia que composen les seves pesades columnes quan el vent xiula i travessa aquelles pedres mil·lenàries. En aquell paisatge de bellesa inalterada, que dibuixa un quadre perfecte (i real), d’allò que érem en els orígens, com a civilització. Dialogant amb l’art, dialoguem amb el nostre passat i amb els nostres orígens. És un diàleg interior molt recomanable i revelador. Malauradament, no tenim massa ocasions per interpel·lar el nostre entorn, aquell rastre passat que ens donaria escalfor i respostes. Però hi ha etapes que ens ho demanen, i és llavors quan el temps es cosifica i surt de sota les pedres. Jo l’he trobat amagat a la carcassa del mòbil, i l’he aconseguit gastar pensant i reflexionant.

PD. 2.500 anys després, el temple de Segesta s’alça imponent al nordoest de la illa de Sicília, secundat per un teatre grec de vistes inoblidables. La primera visita al jaciment va suposar un dels grans moments sapiens de la meva vida. En un lloc així et sents petit i efímer però si inspires lentament,captures el moment i contens la respiració, et pots arribar a sentir una part molt minúscula de tot plegat. Us animo a visitar-lo, ara i sempre.

Comença la tardor, l’estació més melancòlica de l’any. Bon inici de curs!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s