Només amb un bocí de croissant

croissant

L’any que vaig estar a l’equip d'”El Quid de la qüestió”, a Catalunya Ràdio, va marcar l’època més barcelonina de la meva vida. Llavors el Centre Cultural d’El Born era tan sols un projecte fantasmagòric i ple de promeses en un racó encara misteriós i per descobrir, els lofts existien però ningú en deia així, i els foodhunters, tastaolletes gourmets, sibarites i culturetes s’hi deixaven caure sense saber que un dia aquelles coordenades serien la mateixa Bíblia. El Born ja començava a estar de moda, i el cas és que d’aquella Barcelona encara il·lusionada per un Fòrum de les Cultures que havia de ser un bluf jo en guardo el record de les tardes de cafès, xocolates desfetes i dolços, de passejades abans de tornar amb el tren cap a casa (llavors Parets del Vallès) i de trucades a El 9 Nou, al diari on ja col·laborava, des del tren estant, comentant els temes que havia de preparar o que esperaven que enviés. Tot plegat, amb la companyia del meu mòbil del juràssic, segurament un Nokia de no sé quants grams, que em sembla mentida que només servís per trucar i enviar missatges,  esperant arribar a casa per escriure els articles pendents des de l’ordinador de taula, connectant-me a aquella Internet eixordadora i pregant perquè la connexió no fallés….

Dotze anys i com han canviat les coses… vida, experiències laborals, tecnologies… Una constant sense fi de canvis, novetats… Crec que l’únic element d’aquella època que resta pels segles dels segles tal i com era, imperible, és la desastrosa línia de tren de Vic i Puigcerdà… ah, és clar, i el tema que ens ocupa. El sabor. El gust, els bons moments de degustació. Els croissants mantegosos com els de Hofmann… Ara no recordo quan va ser la primera vegada que els vaig tastar. Sí que recordo, afortunadament, quan ha estat l’última: fa ben pocs dies, un diumenge ben fred d’aquest mes de gener. El croissant que amb tan sols un bocí m’alimenta anímicament i m’aclapara físicament bé es mereixia una entrada al bloc.

El meu croissant preferit és el de mascarpone. Crec modestament que és el millor, malgrat que als puristes del croissant segurament el simple, senzill (que ni molt menys és insípid) us atregui molt més. Fusió de textures, cruixent, cremosa; de sabors, intens i més suau, i de resultat contundent, que et fa entrar en calor, directament.

Quan veig el mostrador d’aquesta pastisseria del carrer Flassaders la veritat és que no puc evitar que m’espurnegin els ulls. Incapaç sóc d’escollir una sola cosa, generalment me’n quedo dues encara que totes acabin sent per mi (no tinc un company de viatge massa llaminer). Aquesta vegada, també petit pastís de poma, que ja havia tastat i que és pura melodia ensucrada. Us el recomano!

Amb el permís i la comprensió del mestre gironí Abraham Balaguer de Sweets us puc dir que el croissant de mascarpone que fan en aquell racó de món és digne de les millors guies gastro. No sóc l’única que n’ha parlat al Twitter i no sé si en d’altres blocs. Però aquests bocins de temptació bé valen unes paraules ben enllustrades.

Salut i bon fred!

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s