L’Aliança, més enllà de la constel·lació Michelin

Poc després de la nostra darrera visita a l’Aliança moria el seu xef, Lluís Feliu. L’endemà de sopar-hi tancaven per vacances i el restaurant ja no va poder obrir més sota l’atenta mirada del seu cuiner artista. Serveixin aquestes ratlles per retre-li homenatge: la nostra terra, la nostra cultura, la fan totes aquelles persones que aconsegueixen fer-la atractiva, saborosa, des de múltiples vessants, evidentment també des de les arts gastronòmiques. Avui, però, la nostra és una entrada que mira al futur, i que dediquem a les seves filles, i al seu equip, perquè han decidit ser valents i apostar fort per donar un nou impuls al projecte, en una nova etapa que promet molt.

Segurament poques coses et donen tanta força a la vida com reivindicar i fer reviure el llegat d’algú a qui estimes moltíssim. Aquesta empenta, aquesta vitalitat, aquesta càrrega positiva, la pots sentir quan entres de nou a la rebatejada Aliança, ara Aliança 1919, des de fa anys un dels restaurants insígnia de les comarques gironines. Aquest mes de novembre, i tal i com era previsible després de la mort del seu xef, el restaurant va perdre la seva estrella michelin. “Ni mil estrelles del firmament podran omplir el buit que tu ens deixes”, dicta l’antiga web del restaurant. Ara ja som en una nova etapa: la de l’emprenedoria i talent femení, la de la reivindicació d’aquest llegat, des de l’esforç, des del treball rigorós. Perquè l’Aliança haurà perdut l’estrella, però amb ben poques coses ho podreu notar. El tracte segueix sent exquisit, i com sempre familiar. Potser s’ha desfet una mica d’aquell punt d’encotillament mínim que sempre requereix la distinció a la guia francesa. Però aquest canvi t’hi fa sentir més còmode.

A l’entrada de l’any passat ja us explicava la fascinació que sempre he tingut per aquest espai. Si aquestes parets parlessin! Entrar-hi de nou ha estat constatar que no és fàcil trencar un esperit i una tradició. Han aconseguit reobrir innovant i apostant pels canvis sense estridències, respectant aquella matèria intangible, aquella aurèola que els segueix fent exclusius, únics. Ho notareu en obrir la carta. Novetats, sí. Recuperen i impulsen el vermut. Un motiu més per anar-hi abans o anar-hi acompanyat. Però no es tracta d’unes tapes de vermut convencionals. Presentació i sabor ens ho confirmen.

Comencen amb les xips de patata violeta i salsa d’estil Espinaler i seguim amb unes braves impressionants, amb una capa d’arrebossat que els hi dóna una textura única. Completem l’entrant amb un caneló de pop a la gallega i amb unes verdures ecològiques de temporada, cuites a baixa temperatura, amb un toc de brou de marialluïsa: textura cruixent i calidesa reconfortant en un sol plat.

patates violeta

patates braves

Canelo de pop

verdures

Seguim amb els segons. Vagi per endavant que una de les preparacions emblemàtiques de l’antic i actual restaurant són els arrossos (el d’espardenyes és dels que et queda gravat a la memòria gustativa), però aquesta vegada hi anàvem per sopar i necessitàvem plats menys contundents. Per a mi, una escórpora que si no era perfecta, vorejava la perfecció. No recordo haver-ne tastat cap de millor, ni en restaurants de menys o més categoria. Un plat amb estrella, us ho ben asseguro. Cocció impecable, com l’acompanyament de verdures.

escorpora

El meu acompanyant també em consta que va fer una molt bona elecció: la rajada, amb fonolls i céleri.

rajada

Aquesta vegada no vàrem dubtar a demanar tres postres. Som llaminers i teníem molts dubtes a l’hora de triar. Així que el primer que vaig demanar va ser el més especial i trencador: el brownie de xocolata blanca, tè verd i llima. Mira que no m’hi he habituat mai, al costum de prendre tè. I en canvi el trobo molt suggestiu i evocador a les postres, i crec que a casa nostra s’hi hauria d’apostar més, en l’àmbit de la rebosteria. A l’altra banda de la taula, figues, mató i avellanes.

brownie blanc

mato

I per rematar, finalment, un dels clàssics de la carta: el coulant de xocolata. Senyors de bars i restaurants que preparen coulants a tort i a dret… perquè els acompanyen de vainilla? Innovin una miqueta, que el gelat de plàtan hi queda molt bé! Ens agrada molt que a l’Aliança el serveixin així. I també amb ratafia: som a la comarca del destil·lat de nous verdes i celebrem que ens ho recordin.

coulant

PD. Amb els bombons finals dels cafès acabem aquesta minicrònica, que tenia moltes, moltes ganes d’escriure. En tinc d’altres de pendents. Sense voler-ho ni pretendre-ho, m’he vist escrivint-la. Serà perquè em va deixar un gust de boca immillorable. Serà perquè la terra em crida i tinc ganes de reivindicar el que tinc més a prop. Serà perquè no puc evitar sentir molta empatia cap al projecte que tiren endavant aquestes noies joves, decidides. Serà perquè els hi desitjo, molt sincerament, molta sort i molts d’èxits. Bon cap de setmana!

bombons

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s