Ca la Sila, al cor de Granollers

Aquests dies ha fet un any que treballo a Girona i com que m’agrada anar al revés del món, avui no us parlaré d’aquests mesos, que han estat fantàstics, entretinguts i amb moments de tot. No. Avui tinc ganes de mirar força enrere, perquè com que els mesos de gener i de febrer sempre han estat molt moguts per a mi, també celebro un aniversari especial: tot just fa tres anys que no treballo a Granollers. Per mi, trencar amb la meva capital de referència, va ser sobtat i imprevist, sí, també il·lusionador, i reconec que la porto sempre al cor, perquè hi vaig estudiar des de petita i hi vaig treballar posteriorment com a periodista durant deu anys. Per això, de vegades, quan passejo per la preciosa Girona, i el dia és gris i trist, amb aquesta fred humida, m’aturo, tanco els ulls i em sembla veure l’animació de la Porxada en un dia qualsevol. No ho puc evitar, i segurament qui es llegeixi aquestes línies pensarà que sóc una fleuma cursi, tot i que suposo que el gran Pere Quart m’entendria una micona.

El cas és que com ens passa a tots, expliquem allà d’on som, d’on venim, amb aquella pàtina d’orgull exagerat per aquest univers íntim que ens anem forjant amb els anys,  i que no deixen de ser un amagatall de les nostres alegries i nostàlgies. Granollers és poc coneguda, aquí. La majoria de les persones amb qui n’he parlat creuen que té el doble o el triple de població, la imaginen una ciutat enorme, una metròpoli. Res més lluny de la realitat: la capital del Vallès Oriental no és tan bonica com Girona, és un fet objectiu malgrat que em dolgui, però és força menys poblada. Desgraciadament, vivim en un país on no hi ha prou consciència de la realitat de les nostres comarques i les seves capitals, i del centralisme de Barcelona passem a l’ultralocalisme dels pobles macus (voldria dir pintorescos, però m’entendreu millor de l’altra manera) que ens ven un programa com el Foraster. És paradoxal saber situar Les Cases d’Alcanar, Espinelves o Tortellà en el mapa, i saber-ne les virtuts, però no conèixer les de Reus, Amposta o Balaguer. Queda dit i deixo interromput aquest argument per a un futur debat…

De fet avui us vull explicar com ha estat el meu divertit i entretingut periple (per dir-ho d’alguna manera) per donar a conèixer allò d’allà baix entre els meus amics, coneguts i col·legues gironins. Després d’insistir moltes, moltes vegades, que jo no sóc de Barcelona, encara que parli un català més obert, que no els acaba d’encaixar ni amb el xava estàndard ni amb el gironí de tota la vida, ara la meva tasca se centra en encuriosir el personal sobre la meva terra d’origen. I així va ser com un dia de no fa massa, amb la pluja marcant-nos el camí, vaig aconseguir ensenyar els secrets de la capital de l’handbol i la mitja marató, dels blancs i dels blaus, a una parella gironina de pro, d’aquelles que consideren que més enllà de Sant Celoni ja es troben a Barsalona. Ho dic amb tot el carinyo del món, eh?

Abans de fer parada a la ciutat, els vaig voler demostrar que al Vallès també hi tenim natura (però no els vaig portar al Montseny, no. Massa vist!) i vam anar fins a Gallecs. La meva gran debilitat. I la dels paretans i molletans que quan tenen ganes d’omplir els pulmons d’allò que se’n diu aire pur, van a fer una passejadeta per aquest paratge verd, increïblement conservat, i a molt pocs quilòmetres de la gran capital.

Després va tocar Granollers. El seu centre, eminentment comercial, que potser s’ha desdibuixat lleugerament, a resultes de la crisi, i amb el tancament de moltes botigues de tota la vida, però que segueix tenint molta personalitat. I com no, passejada per la Porxada, l’Adoberia, la muralla i entretenint-nos en el modernisme de Raspall, abans d’arribar-nos a l’arxiconeguda Fonda Europa, històric i emblemàtic punt de trobada, i a Ca la Sila, restaurants Parellada que bé valen per sí sols una visita a Granollers.

la porxada
La Porxada

Què us puc dir de Ca la Sila? Les cues que es formen a partir de la una del migdia per poder accedir a una taula ja són un bon presentiment, no trobeu? Hi he anat moltes, moltes vegades. Punt de trobada de colles d’amics, famílies i companys de feina que volen entaular-se sabent que menjaran bé, i a un bon preu. Si una cosa no ha canviat des dels seus orígens és la carta, en forma de paperina, igual que les paperines de verdures i de peix. Bons arrossos i bones truites. Un jardinet interior que et fa desconnectar dins la ciutat. Aquí en teniu una mostra:

Carta ca la Sila
La carta
Escalibada
Escalibada
croquetes
Croquetes de parmesà i ibèric
paperina
La paperina de verdures
caldereta de peix
La caldereta d’arròs (amb peix)

És conegut que un dels reclams més grans de la carta de Ca la Sila són les postres. Aquí la distància amb la més exclusiva Fonda Europa s’escurça, i assaborim autèntiques bogeries dolces dignes de tres exclamacions.  Sempre he estat fidel al semifred de canyella amb gelat de torró, crema cremada i xocolata. Em pot, em supera.

semifred
El semifred

I si a prop hi ha algú que es demana el flam de mató, i n’hi puc manllevar una miqueta, la felicitat és completa.

flam de mato
El flam de mató

No cal que us digui que als nostres turistes gironins Granollers els va agradar. Vaig intentar portar-los als millors llocs, i amb Ca la Sila ja tenia la partida mig guanyada. Era un dia gris i fred, com veureu a la foto. I de cop i volta, no sé perquè, vaig trobar a faltar una mica el riu Onyar al seu pas per Girona i el seu color fangós en un dia de pluja. Aquesta granollerina de cor, nascuda a Parets, que viu a Santa Coloma de Farners i treballa a Girona, cada vegada té més llocs per enyorar.

Anuncis

4 thoughts on “Ca la Sila, al cor de Granollers

  1. Bona nit, Gemma!
    Bonic homenatge al Vallès. Jo, que sóc de l’Empordà lletjot i barceloní adoptiu (camí de 10 anys aquí!) també tinc el meu passat vallesà; vaig passar 5 anys a La Garriga. I no conec Ca la Sila! Suposo que em mereixo el pitjor… Aviam si ho puc esmenar aviat, perquè el post, i les imatges, són ben suggerents.

    Fins aviat!

    1. Moltes gràcies Guillem! Carai! Desconeixia el teu passat garriguenc! És un dels pobles més especials del Vallès, termal i amb història. Has de provar Ca la Sila o la Fonda. Hi menjaràs bé, paraula! 😊

  2. Jo tb tinc (una mica) de passat garrignc… 🙂

    Em vaig casar a la Doma (La Garriga)… de fet em donava igual un lloc que l’altre… Una de les poques condicions que vaig posar al casar-me, va ser fe el dinar a la Fonda Europa… i com sempre anava tard, l’únic lloc per casar-me que estava lliure vaser la Doma… A partir de la Fonda Europa, m’era igual Nord, Sud, Est…. i vam acabar al cementiri de la Doma… 😉

    Però ara amb al meca dèria per BCN, fa molt de temps que no trepitjo Granollers, excepte ara fa un parell d’anys que vaig anar a un maridatge al DO i em va semblar molt correcte…

    1. Gràcies, Ricard! A veure quan et deixes caure novament per Granollers. La veritat és que l’oferta gastronòmica no abunda, però hi ha grans clàssics a la ciutat i a la rodalia! Carai amb l’episodi de la Doma… m’heu deixat parada amb el vostre passat garriguenc…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s