L’Aliança, d’Anglès: modernisme, cuina

Sabem que abans de ser joia gastronòmica, va ser joia arquitectònica. Parlem del restaurant l’Aliança, d’Anglès, un dels temples gastronòmics amb més tradició de la Selva,  ancorat en un preciós edifici modernista que data de 1919. Entrar-hi és prou evocador: no pots evitar imaginar aquells núvols de fum volàtils enfilats en els seus sostres alts (prèvia prohibició del fumar), en aquells anys en què era un cafè del sindicat Agrícola l’Aliança. Travessar la porta et permet descobrir els detalls d’una decoració, d’un estil, d’un saber fer: tradició, història i bon gust. D’una personalitat pròpia forjada amb els anys i l’evolució de la cuina i els comensals, contraposada amb el respecte als orígens. Ho celebrem, avui toca assaborir el bon gust de tota la vida, això sí, amb estrella Michelin al sarró.

La millor cuina de proximitat és la que respecta els productes del país i els posa en valor. Aquest és un tret que la guia Michelin valora, i els nostres padalars estimen. Els olis que ens serveixen per a degustar, tres DO nostrades: Empordà, Tarragona i Priorat. Un bon començament.

Els aperitius van arribant: els musclos en escabetx, campari i taronja (bona combinació) i la crema de carbassó amb anxova. Les cremes i les sopes m’encanten així que no sóc massa objectiva.

Arriben els entrants. Si les vieires i espàrrecs blancs amb la seva crema (i essència de pernil ibèric) ens van agradar però no ens van sorprendre excessivament, això sí que ho podem dir dels ceps amb figues confitades i recuit que ens van servir a continuació. Notes intenses (el sabor del cep), la dolçor de les figues i la contradansa amargant i àcida del recuit: aquesta coca es mereix moltes exclamacions seguides. Ens encanta.

La cocció és una de les claus que marquen la diferència quan busques un peix o una carn no bona, boníssima. Del primer peix presentat, el llobarro amb els tomàquets confitats, l’anxova i el llorer, em quedo amb l’aromàtica i musical combinació de sabors. Amb el bacallà posterior, per bé que presentat amb uns complements perfectes, em quedo amb la mà del xef. Cruixent per fora, melós per dins. Bravo per aquest saber fer.

El llom de cèrvol, cynar i carxofa, per als meus companys de taula, que en destaquen el maridatge amb el vermut i la seva tendresa.

I arriben les postres:

Sempre, sempre, es repeteix aquesta norma: postres refrescants, postres contundents. Dos plats dolços per arrodonir l’àpat i que comprenen un ampli espectre de sabors i matisos. Primer, pinya colada. Fresca, lleugera, amb una compota de fruites tropicals i un bombó de coco que és pura seducció. Després, la xocolata, en brownie, acompanyada de mora i espígol, per fer un homenatge llaminer a les fruites del bosc.

Ens quedem amb el segon dels tributs dolços, sens dubte!

I per acabar, les darreres bogeries ensucrades, amb un bombó de ratafia que es fa curt.

Un darrer apunt que no vull descuidar de comentar: a l’Aliança hi trobareu taules rodones. Sempre m’han agradat, les taules rodones. Et permeten parlar cara a cara amb tothom, no haver-te de girar, gaudir a la vegada tant del menjar com de la conversa. Segurament s’hi havien jugat moltes partides de cartes aquí. Avui, el joc és de sensacions gastronòmiques. Una aliança de sabors que esperem que perduri en el temps!