Explorant un poble abandonat: Zucco Grande

Un poble abandonat és sempre una realitat estroncada, mil i una històries enterrades en l’imaginari dels qui hi van habitar o en van sentir a parlar, i també, un misteri per als forasters que s’hi acosten, càmera en mà, desitjant descobrir aquells racons on un dia algú, alguns, una comunitat, va viure, va morir, va estimar, va odiar. Descobrir paisatges de cases en runes, on la vegetació ha envaït el que un dia van ser espais civilitzats i endreçats d’un statu quo desaparegut és una vella afició dels romàntics del XIX que avui perdura en els apassionats per l’excursionisme o simplement entre tots aquells a qui ens agrada mirar el passat i seguir-ne el rastre. Un rastre que avui ens porta fins a una de les Illes Eòlies, Filicudi, i a un poble abandonat, Zucco Grande, per fer una de les passejades, caminades, més gratificants de tot l’arxipèlag. Contínues panoràmiques obertes al mar, aromes herbals, calor extrema i una lleu brisa salada ens acompanyen en un recorregut de més de dues hores, travessant una antiga mulattiera. Un caminet que en realitat era l’única comunicació possible amb el poblat. La mar, tan a prop, ens queda ben lluny, en realitat, ja que el camí directe per arribar-hi no està habilitat i pot resultar certament perillós.

vista

vista2

Les emocions de primer ordre, les sensacions que realment valen la pena, són aquelles que podràs descriure, reviure a la perfecció, quan hagin passat uns mesos, i siguis capaç de reproduir, per un instant, el que van ser, com van ser. Als teus ulls, a la teva pell. Petjades i sospirs, galtes rosades, calor, aigua fresca, vistes impressionants. Descans. Represa. La vista de les altres illes, la dels teus peus.  Finalment, la vegetació i les passes t’obren pas a una antic poblat. Zucco Grande. Desert, inhabitat… actualment. Hi havien arribat a viure 300 ànimes.

indicacio

mar

Vides austeres, sota les condicions extremes que imposa la naturalesa d’una illa minúscula del centre de la Mediterrània. Vides marcades per un paisatge volcànic, feréstec, per una natura de vegades esquiva, de vegades exuberant i generosa.  Imaginar-se aquesta duresa és en part clau per comprendre perquè unes persones que van néixer i cultivar un projecte vital decideixen abandonar-lo, entre la primera i la segona guerra mundial.

Des de lluny, detectem que al poble hi ha hagut moviment, darrerament. La crisi econòmica i la manca de recursos i de sostre que afecta tantes i tantes persones, però també la voluntat de retornar a la vida natural, als orígens,  ens ajuda a entendre-ho. Hi ha qui hi veu una oportunitat. El silenci, la foscor i a plena llum del dia, una deliciosa vista al mar Tirreno no són atractius menyspreables, malgrat que per a algú acostumat a la vida moderna falten comoditats essencials, de les anomenades primàries.

Però malgrat que unes totxanes, una cimentera (que no sabem com ha arribat fins aquí, tenint en compte que el camí és ben estret) ens fan pensar que hi trobarem nous inquilins, topem amb un silenci colpidor, una tranquil·litat que només trenquen les ràfegues del vent i el soroll d’una porta mal tancada que s’obre i es tanca. Parets esquerdades, males herbes que campen descontroladament a l’interior, pintura rosa que per sorpresa ha sobreviscut, impassible, a les inclemències i a l’erosió salina, i les inscripcions.

pano poble

poble abandonat1

casa

casa rosa

Les marques que ens adverteixen que aquesta casa era d’algú, que la va alçar, que la va patir, que la va cuidar. I que finalment la va abandonar. És el que tenen els pobles abandonats. Són un pàl·lid reflex d’allò que un dia van ser. Testimonien que la valentia, el començar de zero, el marxar per prosperar i trobar una vida millor, és una llavor que tots portem ben endins, i que hem cultivat des dels principis dels principis i fins els nostres dies.

No gosem entrar a les cases. Seiem a fora perquè, malgrat la solitud, malgrat l’abandonament, sentim que hem de respectar aquells límits desdibuixats que el temps, els anys, van esquinçant.

Zucco Grande.

L’aire fa calor, l’olor del mar i el vent suau ens cremen les galtes. És un record d’estiu, d’aquells que ja sabíem que ben entrat el mes de novembre recuperaríem, quan fes falta sortir al carrer amb guants i bufanda i faltessin uns quants mesos per tornar a conquerir els espais oberts, llunyans i del passat. Misteriosos.

Anuncis

2 thoughts on “Explorant un poble abandonat: Zucco Grande

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s