Le Cucine Mandarosso

Ja sabeu que em costa, ens costa anar a restaurants italians que hi ha a les nostres contrades. Si hi ha una terra, una cuina que coneixem profundament, abastament i que ens obsessiona, del nord al sud (a banda de la nostra, esclar) és la italiana. Per això la majoria de les vegades que ens ve de gust una bona pasta o un bon risotto optem per donar sortida a la nostra (encara dèbil i inexperta) vena cuinera.

Això passa fins que un dia descobreixes que dos blocs de referència com són La hora del bagel o Els meus restaurants parlen d’un restaurant encantador, autèntic, especial i per damunt de tot transalpí, italiano de veritat. Guardes aquell nom a preferits i penses… el dia que baixi a Barcelona… serà la primera opció.

Le Cucine Mandarosso. Un nom, una promesa. Ens agradarà? Ens deixarà indiferents? Passejada dominical pel Born i visita guiada al Born Centre Cultural. Genial alternativa per a un dia plujós, i encara més atractiva si la remates amb un mos al 300, l’espai Moritz dins d’aquest equipament d’aires centreeuropeus que aconsegueix ser un fil conductor entre passat i futur. No massa menjar, però. Que ens espera Le Cucine.

Arribem al local, que és ben a prop del Palau de la Música. El veiem per fora i ja ens inspira confiança. Serà perquè el veiem tan poc pretenciós que ja ens encandila. Ens guanyen quan ens porten una carta escrita a mà amb una desena de plats. Poques tries a fer. Qui busca mil combinacions de pasta amb salses, pizzes i amanides tronades que no faci ni el gest d’entrar. No és el nostre cas. Volem menjar. Italià. I bé. Així que som-hi! Toca triar!

decoracio

verdures

L’antipasto de verdures. No seria res excepcional… si fóssim a Itàlia. Perquè aquest toc agredolç de l’autèntica manera d’amanir alla italiana ens té captivats. Del Piemonte a la Llombardia fins a la Sicília més recòndita: convertir com per art de màgia unes verdures en un bocí de gula.

scamorza

Scamorza. Formatge gustós, fumat. Per entrar en calor. L’elaboració no hi juga cap paper, aquí. El protagonisme, un producte excel·lent. L’encant de la simplicitat.

Per fi, els segons. La pasta, evidentment. No arriba al dente, no. El següent. Diuen els dietistes que una pasta poc (realment poc) cuita afavoreix la lenta absorció dels hidrats de carboni. Potser és de les poques vegades que diuen el que un vol sentir no? Perquè aquesta pasta al dente dente, que tastem al pesto o amb funghi, ens fa passar tots els mals!

fettuccini pesto

fettuccini funghi

És quan tastes plats així, senzills i magistrals alhora, que penses: perquè tenim tants falsos italians? És que la cuina autèntica italiana no pot arribar aquí sense distorsions? Han d’adaptar el seu saber fer al suposat paladar dels catalans? Em costa entendre perquè a molts restaurants afegeixen de manera indiscriminada crema de llet, per exemple. O mil i una formes de pasta amb salses que no hi lliguen gens. L’Antonella Speranza té feina per estona a reeducar-nos a tots!

Al final, postres. Si ja seguiu el bloc, i sabeu que Sicilia i els seus dolci són les meves debilitats, us podreu imaginar què vaig pensar en sentir a la cambrera cantar la cassata i el cannoli. Molt i molt ben aconseguides, en els dos casos (la cassata que ens van servir correspondria a una versió eoliana, amb poca decoració exterior però amb un gust impressionant en tot cas).

casata

cannoli

Si visquéssim a Barcelona, vam dir en acabar de dinar, hi aniríem una vegada al mes. O cada dos mesos. Som uns malalts de la bona cuina italiana. D’aquella que aconsegueix transportar-te, un diumenge qualsevol de tardor, i per unes hores, al cor d’una terra que tants i tants records culinaris t’inspira. Surts del restaurant i et sorprèn descobrir que encara plou (com si importés) i que girant la cantonada, tens el Palau de la Música.

Dolce vita, en estat pur.

PD. Gianni, a Cadaqués, i Le Cucine Mandarosso són, al nostre entendre, els italians més autèntics de Catalunya. Seguirem recollint propostes i suggeriments, esperant trobar l’excel·lència transalpina a casa nostra. Comptant els mesos per tornar a trepitjar aquella terra on art, història i gastronomia ens esperen sempre, per donar-nos més… i molt més. Salut!

Anuncis

7 thoughts on “Le Cucine Mandarosso

  1. Bona nit,

    Gràcies per la referència. A mi aquest lloc m’encanta i si hi vaig poc és degut a l’aglomeració i a les esperes quan està ple. I parlo de vespres entre setmana. Alguns dels que hi han anar per recomanació meva, m’han explicat que als migdies, tenen un menú més que recomanable a nivell de “plat de pasta del dia”.

    Com italians, també m’agraden Meneghina (Born), Bacaro (lateral Boqueria) i Massimo… tot i que aquest no té aire “canalla” i està a Via Augusta (tots els pots trobar a la pestanya “Històric” del meu blog… Diumenge torno a publicar de nou Meneghina, que hi vam estar divendres nit….

    Salutacions!!

    1. Moltes gràcies pel comentari… i per les propostes! La veritat és que ens has posat “deures”…. no sé perquè, no crec que em costi massa fer-los… Ja llegiré aquestes ressenyes!!! Costa trobar italians autèntics, i s’agraeix tenir referències de nous espais per a descobrir.
      Fins aviat! 🙂

  2. Molt suculenta aquesta entrada! Una enveja, tu…

    La meva experiència en restaurants italians és més aviat dolenta. Recordo amb nostàlgia que fa deu anys vaig menjar en un de molt bo que hi havia a prop de Rambla Catalunya, a Barcelona. Es deia l’Scarpetta i el cuiner era de Torí.

    Ara n’hi ha un altre que porta el mateix nom, però no el conec de res. El que us dic va tancar i era espectacular: una decoració molt íntima, amb seients molt confortables. No recordo què vaig menjar, però sí un tiramisu molt bo i un licor amb un poma verda molt petita a l’interior del got.

    salut i pasta.

    antoni

  3. Molt suculenta aquesta entrada! Una enveja, tu…

    La meva experiència en restaurants italians és més aviat dolenta. Recordo amb nostàlgia que fa deu anys vaig menjar en un de molt bo que hi havia a prop de Rambla Catalunya, a Barcelona. Es deia l’Scarpetta i el cuiner era de Torí.

    Ara n’hi ha un altre que porta el mateix nom, però no el conec de res. El que us dic va tancar i era espectacular: una decoració molt íntima, amb seients molt confortables. No recordo què vaig menjar, però sí un tiramisu molt bo i un licor amb un poma verda molt petita a l’interior del got.

    salut i pasta.

    antoni

    1. Moltes gràcies Antoni pels teus comentaris!
      La veritat és que costa molt trobar bons restaurants italians a casa nostra… l’essència de l’autèntica cuina d’aquella terra que tan m’agrada!
      Llàstima que aquell cuiner ja no hi sigui… si no hi aniria!
      Salut i molta, molta pasta!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s