Les pelis de Hitchcock, amb crispetes (anissades)

Un dels records d’infantesa i preadolescència que sovint em ve al cap és el de les nits de sofà i manta, a casa, mirant alguna pel·lícula que ja llavors podíem considerar antiga. Els meus pares sempre han estat amants dels clàssics cinematògràfics, aquesta dèria de seguida se’m va contagiar i sempre m’ha acompanyat: per mi el cinema és blanc i negre, gabardines de Humphrey Bogart, la inquietant música hitchcockiana de Bernard Herrman, la fortalesa d’Scarlett O’Hara, l’ambivalent expressió d’Ingrid Bergman, els paraigües de Mary Poppins, la bogeria talentosa d’Orson Welles i un llarg etcètera…

Aquells records de vespres de cinema de quan teníem ben poquets canals sempre em tornen a la memòria quan comença la tardor, i ve més de gust quedar-se a casa, revisionar aquelles obres magistrals del setè art o simplement, descobrir una nova joia. Veure una pel·lícula que  ja has vist tres mil vegades aporta un no sé què que m’enganxa.

Comença. De tant en tant miro a l’infinit. De vegades, fixo la vista. La música, els diàlegs, omplen la sala. I de cop, em trobo amb una imatge familiar, un fotograma que em té el cor robat i que vull gaudir mil i una vegades. La grandesa del cinema.

Un moment que només pot ser complet amb una companyia única: les crispetes anissades de la meva mare. Perquè abans, quan els microones eren l’endemà de la tecnologia, el futur matusser de la cuina, les crispetes es preparaven amb paella. I per fer-les encara més saboroses, per a complementar-les dolçament, ella les començava a fer posant-hi una mica d’oli, afegia el blat de moro, hi sumava un bon raig d’anís i unes bones cullerades de sucre. No hi havia llaminadura… millor dit en present: no existeix llaminadura ni temptació que em faci sentir tant com a casa. Les crispetes anissades. Us les recomano. I si pot ser, amb pel·lícula de Hitchcock. I us demanaré més encara: que sigui amb una de les seves grans obres mestres…. Vertigo, North by Northwest o Psicosis. Pura adrenalina i pur sabor. I si és la primera vegada que veieu una d’aquestes pel·lícules i proveu aquestes crispetes, llavors no només us desitjaré una bona digestió. Us tindré molta, molta enveja.

Començo a necessitar aquestes crispetes. (Espero que me’n preparin aviat!) I també trobo a faltar oferta de cinema clàssic de referència entre tanta reposició de sèries americanes i realities de gust dubtós. Mira que hi ha canals a la TDT…i només la Paramount o Sexta 3 em donen una sorpresa de tant en tant…

Salut i crispetes (anissades) :)!