Resguard dels Vents, a Ribes

Igual que l’Alt Empordà i la seva costa sempre ha estat el meu referent quan us parlo de mar, les del Ripollès són les muntanyes que m’inspiren pau, tranquil·litat, natura i emocions a peu des de ben petita. La veritat és que des de ben aviat, els meus pares ens van transmetre, a la meva germana i a mi, un gran amor pel nostre territori, pels seus paisatges i per la seva diversitat. Dissabte sí i diumenge també era habitual enfilar la C-17, agafar autopista amunt, o una carretera secundària i anar a passar un dia o una tarda, en un poblet ben lluny del nostre Parets industrial, tan a prop de Barcelona. Jo no em sabia de memòria les atraccions del Tibidabo -llavors tan de moda!-  , com la majoria dels nens de la meva classe, però no em va costar aprendre’m els noms de les nostres comarques i les seves capitals. I és ara, quan han passat els anys, que me n’adono de com n’ha estat d’important trepitjar el terreny del nostre petit país, per estimar-lo i respectar-lo… Potser per això sembla que estava escrit que les dues germanes només podien acabar d’una manera: vivint a la província de Girona, la preferida, també, dels nostres pares.

Doncs bé, una de les sortides que havíem fet moltes vegades era a Núria. Agafàvem el cremallera a Ribes de Freser i passàvem el dia donant voltes amunt i avall, menjant (de petita el meu grau de carpanteria era ja elevadíssim) i admirant les vistes. També ens havíem acostat a Setcases, Camprodon, Les Llosses, Ogassa, Vallfogona, Llanars… ja arribaran noves entrades al bloc parlant d’aquests indrets.

El cas és que malgrat que jo tiro més al mar, de tant en tant, i no sé ben bé perquè, el meu cos es revela i reclama, sí, exigeix, una ració d’aquell silenci que només les muntanyes et poden donar. Després de mig any sense parar, un projecte de postgrau entregat i molts dies dormint ben poquet, aquest cap de setmana ens vam escapar a Ribes de Freser, a un oasi de tranquil·litat anomenat Resguard dels vents.

L’arquitectura de l’hotel és de premi. Malgrat la modernitat de les seves línies, aconsegueix transmetre la calidesa de les construccions de muntanya, respectant-ne alguns trets, tan pel que fa a l’edifici com a la decoració. L’hotel està alçat respecte el nucli del municipi, i gràcies a això les vistes a la Vall són impressionants. Un dels espectacles que s’hi poden assaborir ben d’hora al matí és veure la sortida del sol, darrere les muntanyes, i visitar la seva piscina interior i zona spa mentre se senten cantar els ocells.

Però a part,  la preciosa llum d’estiu i les carícies del blau del cel a les catifes verdes pròpies de final de primavera entren a través d’uns grans finestrals que literalment, et serveixen el paisatge en safata. Estances acolorides, acollidores i amb l’elegància de la simplicitat, que et fan sentir com a casa.

Despertar-hi també t’inspira, perquè el que t’espera és un esmorzar amb el bo i millor de la terra. No us espereu una selecció impersonal de productes presentats sense gràcia per atipar els visitants. No. Aquí us trobareu iogurts, mató, melmelada, embotits, pans i coca de forner acabada de tallar, sabors de prop, sabors quilòmetre zero. Una manera d’endinsar-se més en el territori, conèixer-ne els productors, valorar-ne el saber fer. Ous de pagès fregits i cansalada, que jo no vaig tastar, però que es veu que era boníssima. Fruita sencera, tallada, croissants i altres bogeries dolces completaven el gustós bufet de l’esmorzar.

Vet aquí la meva opció, com sempre iogurt, kiwi… i molta coca, de fet, vaig menjar-ne dos trossets més, era irresistible.

I aquí, la del meu acompanyant, que no se’n pot estar dels embotits de la terra de primer… i de segon, tota la resta, que no vàrem fotografiar.

I com que ja sé que els trobàveu a faltar… aquí arriben el cafè i cappuccino, deliciosos, per cert.

És veient i tastant esmorzars com aquests, que s’assaboreixen lentament i pausada, que ja poso el compte enrere a les vacances (estan molt a prop!). De moment però, ens quedem amb un cap de setmana com aquest, ideat per desconnectar, una tasca que no és massa complicada si t’allotges en un reducte de tranquil·litat, sense estridències i passant les hores sense massa preocupacions. Amb la ment en blanc. I acompanyant el bon dia amb aquesta cançó: Bicicletes, de Blaumut.

Bona setmana!