Mediterrani, tal i com érem

Hi ha pel·lícules que alimenten l’ànima, l’esperit. Avui us parlaré de la meva pel·lícula preferida, segurament un clàssic que ja coneixeu (adverteixo que revelaré detalls de la trama): Cinema Paradiso. En cas que no l’hagueu vista mai i tingueu pendent fer-ho, us recomano no continuar llegint. Us perdreu aquesta entrada, però francament em fareu molta enveja. Perquè la primera vegada que es mira, s’admira i s’assaboreix, és inoblidable.

Jo la vaig descobrir l’any 2001. A la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB hi ha una videoteca on thi pots perdre, i la vaig agafar en préstec. Han passat ja bastants anys, l’he visionada unes quantes vegades més, i al meu parer segueix sent el més gran tribut que el mateix cinema s’ha fet mai a sí mateix al llarg de la seva història.

La trama, les actuacions i la magistral banda sonora d’Ennio Morricone la converteixen en un autèntic homenatge a la història de la cinematografia, a la fàbrica de somnis que ha entretingut diverses generacions i ha procurat somriures, emoció i distracció en moments de gran crisi política, social i econòmica. La cultura democratitzada, la socialització al voltant d’una pantalla.

Cinema Paradiso no és una pel·lícula fàcil. És una història sentimental sobre un jove que marxa del seu poblet natal, a Sicília, per oblidar i per créixer. Com a persona i professionalment. Hi torna trenta anys més tard, convertit en un director de cinema d’èxit, per assistir a l’enterrament de la persona que li va inculcar la passió per la imatge, pel cinema.

El retorn als orígens, recordar allò que eres, a recapacitar cap a on vas… aquesta pel·lícula amaga profundes reflexions, rere un trencaclosques emocionant de retalls de cinema i música, que malgrat que ja han passat 25 anys des de la seva estrena, segueixen sent ben actuals.

Un moment de la pel·lícula de Giuseppe Tornatore
Un moment de la pel·lícula de Giuseppe Tornatore

La història no passa a Sicília per casualitat. Havia desitjat visitar la illa des que vaig veure la pel·lícula, però uns anys més tard, quan hi vaig anar per primera vegada, vaig comprendre que en aquella terra, hi ha l’origen de tot, i que ells encara es comporten i són com érem aquí fa uns quants anys. Els sicilians encara fan vida al carrer, al voltant de places i parcs, gaudint en família i amics de l’aire lliure, prenen la fresca al vespre. Somriuen molt. En general, són molt amables i no van amb tanta pressa com nosaltres. T’escolten. Els agrada parlar-te. Conèixer d’on véns i on vas.  Han hagut de lluitar i lluiten contra la seva particular xacra, però no han parat d’aixecar-se, dia rere dia, i lluitar contra el seu destí. Amb temperament i caràcter. Són conscients que no tenen les millors infraestructures, però coneixen les seves limitacions i no exigeixen viure en una riquesa que no tenen. Les carreteres secundàries sicilianes poden quedar tallades perquè un cactus gegant ha esquerdat l’asfalt, però a ningú sembla importar-li massa. Si omples el cotxe de benzina, insistiran en què t’enduguis una bossa plena de figues del seu arbre.

Ara que estan tan de moda aquests anuncis de cervesa que en teoria posen de manifest què és i com és l’estil Mediterrani, a mi em ve a la ment aquesta manera de ser, aquesta manera de viure que tenen els sicilians. No és una generalització gratuïta, després d’haver-hi estat sis vegades, i d’haver evitat els canals de turisme massiu, he arribat a la conclusió que ells són com érem nosaltres no fa pas massa temps. Parlen amb orgull del seu passat, s’admiren a sí mateixos i esperen pacientment reconstruir la seva imatge davant del món, viuen apassionadament i amb exclamacions, parlen alt i ben clar. Mimen els seus paisatges, la seva història i les seves tradicions. També ells viuen Mediterràniament. No hi viuria sempre, perquè a mi m’agrada la meva terra i també n’estic orgullosa. Però entre tant d’esnobisme i suposada evolució, hauríem de rescatar els nostres orígens, la nostra personalitat original. Abans que sigui massa tard. Viure Mediterràniament és molt més que ballar en una festa contínua i desenfrenada. Aquesta hauria de ser només una part, no creieu? No estant de vacances, també es pot viure Mediterràniament.

PD. Comparteixo la sublim escena final de Cinema Paradiso. Per assaborir tranquil·lament. Sense crispetes, evidentment. Potser hi escauria més una copa de Nero d’Avola, exquisit vi sicilià. Al llarg del film hi veureu la preciosa Cefalú i Palazzo Adriano. Escenaris que també, i malgrat el pas del temps, segueixen sent com eren.

Anuncis

2 thoughts on “Mediterrani, tal i com érem

  1. Molt d’acord amb que viure mediterranenament és molt més que ballar en una festa contínua. Sense criticar l’estètica de l’anunci, a mi em molesta més el voler fer passar el clau per la cabota.

    Una Estrella, és una Estrella. Han aconseguit que ja no faci vergonya demanar una Estrella (als que en demanen), però d’aquí a presentar-la com el “no va más”, ja en fan un gra massa…

    I si poses aquelles gambes king-size en una paella, penso que de beguda ja vas a un altre nivell… 🙂

    Salut!

    1. Jajajaja moltes gràcies Ricard pel teu comentari! Jo, com tu, penso que hi ha moments per tot, per una cervesa, per un vinet, per una aigua amb gas (que m’encanta!) i ja sé que la publicitat també ven fum i somnis, però tots nosaltres estem interioritzant un missatge del que suposa ser mediterrani que em preocupa… sense anar més lluny, els mediterranis prenem el cafè en una tassa. Però ara queda més guai beure’l en un envàs de plàstic pel carrer. Ja m’entens!
      Visca l’estiu, la primavera, l’hivern i la tardor (viscuts mediterràniament)!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s