M’agrada la gent que menja

Hi ha companys de professió, amics de sempre, que s’han sorprès molt que hagi engegat aquest bloc. I no perquè els sobti que escrigui, sinó per la temàtica. Coneixien més d’altres facetes meves, que potser al llarg dels anys s’havien posat més vegades de manifest: els periodistes estem molt polititzats, tenim fixades opinions sobre temes molt diversos i inquietuds molt variades. Dins aquest magma polièdric que conformen els meus gustos, aficions i passions, creien que la gastronomia no hi ocupava cap lloc destacat (De fet, reconec que era una part íntima de la meva vida que ha sortit a la llum gràcies al 2.0 i a aquesta genial plataforma anomenada bloc). Sí que és cert que al meu entorn ja sabien que m’agradava menjar, però no fins a l’extrem de convertir aquesta afició en una experiència global i un motiu (i quin motiu!) d’enorme felicitat.

Dit això, avui tenia ganes de compartir una reflexió que fa temps que em volta pel cap. Preparats? Crec que amb el menjar, tots plegats vivim una gran hipocresia, que no deixa de ser un mirall de la societat en la que vivim. Està mal vist dir que no menges (ui, quines manies deu tenir aquest, ara!) però també dir que t’encanta menjar. Que quan et lleves la teva principal motivació és fer-te un cafè deliciós i gaudir pausadament de l’esmorzar. Que prefereixes gastar-te els teus diners en bon menjar i bons restaurants que en d’altres frivolitats, un cotxe millor, marquetes i tecnologia efímera. Que si fos per tu, no pararies de menjar. Això també està mal vist. És una debilitat. No pots resistir-te a la xocolata. Et menjaries tota la rajola. Què dèbil que és!, pensen. Tens gana. No pots esperar! Has de picar alguna cosa. Dèbil, més que dèbil!

Us heu fixat? Els carrers són plens de pastisseries, forns de pa, aparadors mil plens de temptacions. Però si mires atentament, veuràs poca gent queixalant un croissant, menjotejant un tros de pizza, esgarrapant unes galetes, tret de nens i nenes. En general, la gent se n’amaga, de menjar. L’excepció són els gelats, quan ve l’estiu, però per una qüestió d’imperatiu físic. M’hi he fixat molts cops. Els dissabtes que em compro una magdalena de Cal Tuset i me la menjo pel carrer, em trobo, pel camí i entre mossegada i mossegada, unes quantes mirades furtives. A la majoria de la gent li encurioseix veure què i com mengen els altres. Però tenen recança a fer-ho ells. Per què serà? És digne d’un estudi sociològic, no creieu?

Per això, a mi m’agrada la gent que menja. Que no té pors, ni pudors ni manies a reconèixer que vol un segon tall de pastís. Que espera amb ànsia aquell primer plat que el salvi d’aquella terrible gana. Que assaboreix el segon mentre ja pensa en les postres. M’encanta la gent espontània, que et demana una galeta de les teves perquè n’hi fas entrar ganes. Que es mira la teva xocolata amb delit i esperant que li’n ofereixis. Que es queda mirant embadalida (vaja, com faig jo) l’aparador d’una pastisseria. Que fa alguna exclamació quan veu el plat que serveixen a la taula del costat. Sí, per mi, el menjar i com ens comportem amb ell diu molt de les persones, de tots nosaltres, de les nostres pors, de la nostra seguretat, de la nostra autoestima. Penso que qui gaudeix menjant, en realitat sap assaborir tot allò que li ofereix la vida.  I vosaltres?

Avui comparteixo un arròs de verdures que vam preparar fa uns dies a casa
Avui comparteixo un arròs de verdures que vam preparar fa uns dies a casa

Sigui com sigui, el primitiu i també primari acte de menjar el tenim arrelat ben endins. Els nostres records, les nostres experiències i vivències ens fan afrontar d’una manera o altra els àpats.  Quan has tingut una família de vida, com la meva, la teva relació amb el menjar ha de ser forçosament bona. Com deia en el meu qüestionari, les millors imatges de la meva infantesa s’arrengleren, plenes de somriures i menjar. La sarsuela de peix de la meva mare, la vedella amb bolets i els canelons de les meves àvies, el tortell de nata ben embolicadet dels diumenges, els pèsols i les faves acabades de collir de l’hort, el bikini i el cacaolat quan acabava el Barça, els vermuts a peu dret mentre es feia l’arròs, la xocolata desfeta els dies de pluja, les sopes dels vespres…. i un llarg etcètera que no acabaria mai.

A les persones més importants de la meva vida els agrada molt menjar.  Potser és per això que a mi m’agrada la gent que menja. I que hi sento tanta complicitat, tanta proximitat. Amb la gent que sap menjar, em sento com a casa.

PD. Dedicat a tots els qui des de fa temps o des d’ara mateix, ja sabeu que m’agradeu. Perquè hem compartit taula molts cops o la compartirem….  Perquè quan reserveu taula voleu sorprendre’m i pregunteu per les postres i pels peixos de la carta. Perquè sou puntuals perquè no em posi de mal humor. Perquè em regaleu la vostra companyia. Perquè suporteu que us clavi la cullerada al vostre plat de postres. I per moltes coses més!!!

Anuncis

4 thoughts on “M’agrada la gent que menja

  1. Bon dia…!.

    Gràcies per mencionar- me a Twitter.
    Jo tb he observat mirades furtives, dirigides a la menja, quan aquesta acció es fa al carrer.
    I m’apunto al grup dels que reconeixem que ens agrada menjar, que és pas el mateix que golafreria. I sense complexes..!.
    I menjar amb companyia agradable, encara augmenta més el plaer.

    Una abraçada..!.

  2. Jo vaig neixeer el 1963. Debia tenir 7-9 anys que quan m’avia en donava el berenar, un troç pe pa amb oli i xocolata. M’el feia menjar a casa i jo volia anar a jugar tot menjant el berenar, però fins que m’el avia acabat, no exia.
    Ella em deia que no!, perque no dongues enveja als altre nens, que no podien berenar.
    Soposo que eren resquicis de records pasats de la guerra i de fet de menjar n’hi havia però no molt. Pollastre sols els diumenges.
    Ara hi agut uns temps de abundancia finsi tot de desmasia.
    Anem en compte amb el menjar com, on i que.
    M’ha agradat el post. ;))

    Una abraçada
    Joan

    1. Moltes gràcies Joan! Sí, de fet potser són aquelles reminiscències de quan el menjar era un luxe… però ningú té inconvenient a exhibir formes d’hedonisme i ostentació tals com un cotxe de gamma alta, roba caríssima… però anar a menjar bé sovint és una frivolitat…. Gràcies pel comentari!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s