Ja fa anys que anar a Andorra és sinònim de menjar fondue de formatge. Nosaltres, que som d’idees fixes, ho hem instaurat com una petita gran tradició a la qual procurem ser fidels, i més tenint en compte que a Catalunya els restaurants especialitzats en cuina alpina i formatges no abunden precisament. Som uns bojos pel formatge (adorem tots els plats que en porten, ja sigui de vaca, d’ovella, de cabra, fresc, curat, semicurat, natural o fos) i no veiem l’hora d’arribar-nos a El Refugi Alpí i començar el nostre particular i monotemàtic homenatge!
El restaurant, decorat en fusta i tons foscos, ja convida a tastar la seva cuina acollidora, que et reconforta el cos. Per als qui, al contrari que nosaltres, no suporten el formatge, tenen nombroses opcions de carn a la llosa i en fondue, a banda de tradicionals segons plats, també de peix. Les amanides estan molt ben aconseguides, i són molt recomanables. Però aquesta vegada, i com a premi després del fred que havíem passat durant el dia, vam optar per unes sopes, que tot sigui dir-ho, eren delicioses. En el meu cas, una gustosa crema de carbassa. Per al meu company de taula, una sopa de ceba gratinada. Dues opcions lleugeres per entrar en calor, relaxar els sentits i el cos, i preparar-nos pel que arriba tot seguit…!
La carta inclou diferents opcions de fondue de formatges. Amb la de formatges blaus no ens hem atrevit mai (potser un pèl massa forta, no? Crec que seria ideal per a compartir entre quatre persones, a mode de tastet). Sempre ens hem decantat per la clàssica, la de pebre negre o la d’aquesta vegada, una barreja de formatges Beaufort, Comté i Emmental amb ceps, boníssima. I és que la combinació dels bolets amb el formatge fos és una de les meves debilitats.
El secret? Degustar-la ben a poc a poc (de vegades costa!) perquè sinó, aviat quedes saturat de formatge. Per acompanyar-la, malgrat que et porten daus de pa, sempre demanem també el bol de patates, perquè ens agrada com el formatge combina amb les dues textures.
Imagineu-vos fins a quin punt ens deixa fora de joc aquesta (ben anomenada) bacanal de formatge, que a l’hora de les #bogeriesdolces normalment no ens atrevim amb la fondue de xocolata amb fruites, i optem per partir-nos unes postres. La veritat és que als qui sou llaminers l’oferta del restaurant no us decebrà gens: dolços originals, amb sabors rotunds i racions generoses. En la nostra darrera visita, a més, vam poder descobrir un pastís de xocolata a l’aroma de te de Ceilan que no havíem tastat mai, i que va resultar ser espectacular. Un gran final per a un àpat que mai ens decep!
Per cert, malgrat que la cuina alpina no és massa freqüent a casa nostra, un altre dia us parlarem d’un restaurant que tenim gravat al nostre paladar, que compta amb una cuinera suïssa que és una autèntica artista del formatge: La Tartiflett, de Lliçà d’Amunt. Però això serà un altre dia…. de moment, us deixo assaborir el nostre somni fet formatge…!
