El per què d’aquest bloc (i altres confessions)

Avui, excepcionalment, no parlarem de menjar….

Sí, ja ho sé, vaig al revés del món. Normalment, quan es comença a escriure un bloc, es fa una declaració d’intencions, amb un primer post on es resumeixen els objectius, la filosofia i mil i un detalls més dels continguts, l’autor, etc. No és el meu cas. Aquest bloc va néixer per un impuls. En un rampell d’impotència, incertesa, emoció, inquietud i neguit. Aviat farà tres mesos i no me’n puc sentir més orgullosa, sobretot veient els números i les xifres (més de 1.300 seguidors al seu Twitter i 200 visites diàries de mitjana).

Però comencem pel principi….

Quan et quedes a l’atur, la sensació de buidor es fa gran i gran, una bola imparable si a més, com en el meu cas, has començat a tastar el gust agredolç del periodisme quan estudies primer de carrera i t’enroles en l’exèrcit de periodistes de proximitat, descobrint la teva passió pels mitjans locals i comarcals. Durant tretze anys sempre, sempre, havia tingut on caure morta: primer, fent premsa escrita, després, reciclant-me  fent televisió, i encara més tard, fent un canvi total de registre i reciclant-me encara més, en una agència de comunicació i màrqueting. Sempre amb la sort de conèixer persones que van confiar en mi, que em van donar responsabilitats i que van creure en la meva manera de ser i de treballar. Formant-me i treballant alhora, enriquint-me i projectant-me. Cremant etapes a un ritme vertiginós.

Fins que un dia, sense que mai m’hagués plantejat que podia passar, em vaig quedar a l’atur. Sempre m’havia passat de llarg però, de cop, se’m va acabar la immunitat. Quedar-se sense feina no és cap situació excepcional, avui. Hi ha grans professionals que ara mateix no troben feina, i lamentablement això ja no és notícia. Però la gran sort la tens si, com en el meu cas, aquesta sensació de buidor arriba acompanyada d’una llumeta, d’una il·lusió que es va fent gran, i no és cap altre que viure la situació, viure aquest context (just un instant en una vida plena de moments!), com una gran oportunitat. T’has de traçar un pla de vida, programar allò que realment vols fer.  Sense ganes de recórrer a contactes que et deixin tornar al passat, perquè el que compta és vestir el futur, amb roba nova i neta, mirar endavant i decidir cap on vols anar. I això sí, tens clar que vols tornar a sentir papallones a l’estómac: papallones per tot arreu.

Així neix aquest bloc. De les ganes de recuperar un dels motius pels quals vaig decidir ser periodista. Perquè m’encanta escriure, escoltar, explicar, transmetre, somiar desperta: comunicar.  I amb les inspiracions que no tenien sortida i una dosi justa de creativitat, vaig pensar que havia de combinar dues de les meves grans passions des de ben petita: escriure i menjar. Jo no ho sabia, però ja tenia els ingredients a punt, perfectament preparats. Només calia fer el cop de cap.

Així que aquella segona setmana de gener, mentre comptava els dies perquè comencessin els cursos que volia fer, vaig caure en el fet que mai, mai, havia escrit per mi mateixa, sota la meva responsabilitat última. I  una cosa va portar a l’altra, i en menys de dues hores, naixia Il Tartufo Bianco. Una anada d’olla que s’ha anat fent gran, i que dóna veu al meu alter ego carpanta, Tartufata. Al llarg d’aquestes darreres setmanes, el bloc ha viscut moments àlgids i hi ha qui, enviant-me missatges en privat, em diu Tartufata. Sí, senyor! I n’estic ben contenta. Perquè aquest nom és el símbol del que vaig aconseguir el mes i poc que vaig estar a l’atur:  crear el meu propi mitjà de comunicació, que és modestíssim, però meu; recuperar l’autoestima professional més enllà de treballar per altres (fer coses per un mateix gratifica tant!), i veure escletxes, oportunitats, en aquest sistema nostre, que sembla que s’hagi d’esfondrar en qualsevol moment.

M’agradaria que aquest bloc seguís creixent i que fos molt més que això. És un projecte en el qual crec, i que, a poc a poc,  amb bona lletra i a foc lent, com es cuinen els grans plats, pot tenir un llarg recorregut al davant.

Il Tartufo Bianco tornarà després d’aquestes vacances de Setmana Santa (merescudes, no?), amb moltes més històries, sentimentals i gastronòmiques, per explicar. Però abans em volia confessar (us he dit moltes veritats!) i us volia agrair que m’hagueu donat un lloc, un espai, uns minuts de la vostra vida. Perquè sabent que hi sou, i que us interessen mitjanament les meves històries, heu contribuït, i molt, a fer d’aquest 2013 un any diferent. I ple d’emocions.

Fins aviat!!!!

lescala

PD. Ja podeu endevinar on seré, oi?

Advertisements

2 thoughts on “El per què d’aquest bloc (i altres confessions)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s