Sopar a Stromboli recordant Ingrid Bergman

Ho reconec: els meus gustos cinematogràfics són força peculiars, tenint en compte que sóc nascuda als anys vuitanta. Perquè pel que fa a les pel·lícules, sí que penso que qualsevol temps passat va ser millor, i que el setè art abans inspirava i seduïa els sentits d’una manera ben diferent a com ho fa ara. Per això, aquesta entrada resumeix en poques línies algunes de les meves grans passions: el menjar, les sicilianes Illes Eòlies…. i el cinema clàssic. Perquè quan l’estiu de 2009 vaig visitar per primera vegada la fascinant, menuda, volcànica i enigmàtica Stromboli, no em podia treure del cap les imatges del clàssic de Roberto Rossellini, Stromboli, Terra di Dio, protagonitzada per mi per una de les actrius més inspiradores de la història del cinema, Ingrid Bergman. Una illa fascinant, que et rep, del mar estant, amb un paisatge colpidor. Stromboli és un volcà actiu: cada vint minuts es produeixen explosions de foc i lava, i com a preludi, un soroll ofegat, el de les seves entranyes, capaç de posar-te la pell de gallina una i altra vegada.

Arribar a Stromboli és emocionant
Arribar a Stromboli és emocionant
Vorejant la illa per veure la Sciara del Del Fuoco
Vorejant la illa per veure la Sciara del Del Fuoco
La lluna vista des de l'illot d'Strombolicchio
La lluna vista des de l’illot d’Strombolicchio

Vorejar la illa d’Stromboli amb barca veient les petites explosions que es van produint; observar com es pon el sol i surt la lluna, alçant-se per l’illot d’Strombolicchio, és un premi, un regal que la natura ens brinda, i per gaudir-ne, no cal anar a cap illa de les antípodes: ho tenim ben a prop, per bé que aquesta és una destinació no massa freqüentada per turistes de casa nostra. La Sciara del Fuoco (carrer del foc) és el camí que ha marcat la lava al llarg dels segles, abans de precipitar-se a aquesta mar preciosa, d’un color blau elèctric únic, on banyar-se és una experiència única.

L’arribada a Stromboli, després de veure aquest espectacle, és inoblidable. Es fa de nit, i amb totes les constel·lacions, Via Làctia inclosa, al teu damunt, et sents petit i efímer, amb moltes ganes de gaudir d’una illa on les poques persones que hi viuen tot l’any han après a comptar el temps d’una manera diferent. A conviure amb una por ancestral que els convida a fer del carpe diem el seu lema vital.

I passejant entre casetes blanques, envoltats de vegetació salvatge, majoritàriament cactus, i amb aquella xafogor típica d’una illa volcànica, comença a despertar-se la gana, i sense buscar-ho arribes a un mirador, just davant de l’església on Ingrid Bergman era menyspreada pels seus veïns, repudiada per la seva moral distreta, on hi ha l’encantador Ritrovo Ingrid. Un restaurant pizzeria amb unes vistes impressionants, on el temps s’atura, i estem embolcallats per la música en directe i la sensació de viure un moment impagable.

Vista des de Ritrovo Ingrid
Vista des de Ritrovo Ingrid
Església d'Stromboli
Església d’Stromboli
Ritrovo Ingrid
Ritrovo Ingrid

Per a una malalta del cinema clàssic com jo imaginar-se Roberto Rossellini i Ingrid Bergman rodant i gestant la seva història d’amor just allà ja és un moment prou evocador. I si a sobre, saps que ho acompanyaràs d’un regal gastronòmic, aleshores acaba sent sublim. Perquè si toca menjar pizza, a Sicília, ha de ser alla norma: amb albergínia (quin sabor tenen! Ja us ho deia fa uns dies, les hortalisses sicilianes estan fetes d’una altra pasta), formatge ricotta (excels), evidentment amb una base de tomàquet capaç de revifar i robar el cor a qualsevol paladar, i una massa cruixent i perfecta. I entre mossegada i mossegada, entregat sense reserves a la dolce vita i a la dolce far niente, et sents una part (molt petita) de tot allò que significa aquesta màgica illa.

Pizza alla norma
Pizza alla norma
Veient fumejar el volcà
Veient fumejar el volcà de nit

La nostra visita a la illa acaba amb una nova volta per vorejar-la, gaudir-ne i estimar-la encara més. És una illa que queda marcada en el record, un trosset de paraís. Per als romans era el far del Mediterrani, perquè els il·luminava en la nit fosca. A nosaltres no ens ha servit de far, però sí per constatar que per veure autèntiques meravelles no cal fer 10.000 quilòmetres ni viatjar a l’altra punta del món.

I que consti, que tinc un somni que espero fer realitat aviat: pujar al cim i despertar en aquesta illa…. per enamorar-me’n més encara.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s