Un any imparell

Els millors anys de la meva vida sempre han estat imparells i per això els espero, impacient, com si fossin un regal que vull desembolicar encara que el que m’esperi no sigui el que havia imaginat.

En alguns moments de l’any passat vaig sentir que tot se m’escapava de les mans, i començo aquest nou any quan encara ressonen els ecos de la inestabilitat, d’uns mesos de llargs silencis, reflexions profundes i mirades distanciades.

Sempre m’ha agradat repetir-me, ben endins, que la vida s’ha d’assaborir dia a dia, amb energia. Però el cert és que ara mateix necessito buidar plenament la meva ànima, els meus pulmons, de la toxicitat d’alguns pensaments, d’un aire, que no és aquell que millor em pot alimentar. Esborrar el pessimisme i els neguits superficials de la meva autèntica agenda.

A través d’aquest bloc heu conegut una part de mi apassionada, optimista, vitalista i sensorial.  Mirar de fit a fit, degustar, olorar. Aquesta sóc jo. No vull ser res més i tampoc no busco res més. També hi ha el meu jo tímid, reservat, que explica poques coses per dir-ho directament. En aquesta esfera més privada hi entra el meu amor per l’escriptura. En els darrers mesos, he començat un nou projecte que m’ha tingut una mica allunyada del bloc. Per fi, els meus textos esfilagarssats, incomplets, de vegades inconnexos, han començat a prendre forma,  embastant  tot allò escrit i reescrit, tot buscant en la ficció projectada un reflex del que vull ser o del que almenys m’agrada imaginar.

Ara mateix només sé que necessito escriure, reescriure i somiar, adormida, desperta, fins que no pugui més.

Fins que allò que llegeixi sigui un autèntic passatge cap a mi mateixa.

Necessitava comentar-vos-ho abans de fer la propera entrada d’experiències.

Salut i, encara que amb retard, molt Bon Any!